L’any passat vaig estar anant alguns dies com a voluntària a un geriàtric de la ciutat on visc. Després de tractar molt amb els avis i d’algunes entrevistes que els hi vaig poder fer, vaig treure en clar que el que necessiten tots ells és molta atenció, paciència i sobretot molt amor.
Molts d’aquells avis em van explicar que preferirien viure a casa seva en comptes d’estar al geriàtric, no perquè no es trobessin còmodes allà ni perquè s’hi avorrissin, sinó perquè era una de les coses que més trobaven a faltar, la vida que portaven, poder entrar i sortir quan volguessin de casa seva, portar els horaris que volien i en molts casos un altre de les coses que més trobaven a faltar en envellir havia estat la mort de la seva parella. També cal dir, que la majoria de les persones que estaven allà, era precisament perquè no podien valdre’s per elles mateixes, però totes elles amb moltes ganes de seguir vivint i de seguir fent un munt d’activitats.
Per últim, m’agradaria apuntar que em va sorprendre molt el testimoni d’una senyora que em va explicar que ella estava bé allà perquè la seva filla l’havia portat i no volia donar-li més mal de caps, em va donar la sensació com si ella s’estigués autoconvencent de que estava bé allà perquè era el que la seva filla volia.
